Un fester

A la galería etopeica de festers que reeixiren en humor, entusiasme i característiques própies; al grup d'aquells típus desapareguts que ja pertanyen al pretérít històric i l'evocació dels quals es sempre motiu de records plens de gracia i tipisme, no pot mancar l'inoblidable Antoni Munera, «Samarita», indívidu de l'antiga Comparsa Cordón, qui al correr dels anys posa una nota de singularitat a la festa gran d'Alcoi, tan abundosa d'aspectes típics, d'anecdotari saborós i de perfils pintorescs, es a dir, de tot allò que dona auténtic pebre folklóric a la vida íntima dels pobles.

Nostré heroi va nàixer al carrer Santa Isabel n.° 13 (carrer la Sardina) l'any 1868 i deixá el món terrenal l'any 1938, en plena guerra civil. Malgrat el seu bon humor, sempre a flor de festa, i la seua tendencia a viure entre l'aventurat treball diari i un cert sentit hedonístic de l'existencia, sembla que el número 13 signa la seua estrella entre el goíg i el dol, puix que va náixer sota un 13 i va ésser pare de 13 filis, tots malaguanyats en la infantesa.

Per molt que hem indagat no ens ha estat possible esbrinar l'origen del seu malnom. Es aventurat pensar en una subtil afinitat psicológica amb Samária. Pel que sabem d'ell no llegí la Biblia, ni cantava les cançons quaresmals al.Iusives a la Samaritana. ¿Potser una set recóndita —i no d'aigua — tingues en ell certa permanencia ritual i dona lloc a aquell gentilici pel qual se'l coneíxia? Sobre aquest assumpte cau la hipótesi mes intrincada, així que el «tío Samarita» se'n porta a l'altre món la misteriosa génesi del seu malnom de coneixenca.

Físícament era menut, primet i tot nervi. El seu rostre tenia un aire viu i molt gesticulant. Nas rom i gest que feia pensar en eixes caixes de sorpresa en les quals, i pel resort de un molí, surt una testa riallera entre grotesca i amable. No hi tenia professió fixa, encara que la seua habilitat per a tot ofici manual era extraordinaria. Ja de xic construía flautes de canya i teatrets de titelles, a les que feia ballar, exhibint les seues arts en la típica Placeta de les Eres. També domenyava bestioles. Molts anys tingué a casa seua una cotorra que pronunciava graciosament el seu norn i el de la seua muller, María. Als gossets els feia fer les mil guilindaines, a costa d'una experta paciencia en aqüestes habilitáis. Essent analfabet, sabia mes que Lepe, com se'n din popularment. No debades la seua vida transcurría a salt de mata per la independencia un tant bohemia de qué feia gala, no volent obeir a cap amo ni tindre que adoptar la positura —per a ell trista— dels que cobren només el dissabte.

L'estampa del «tío Samarita» fent de cabo de Diana en la seua Comparsa es inoblidable. Una alegría immensa, lúdíca, primaveral, el rejovenia, engrandint-lo. Diria's que creixia de goig, encara que la ploma del turbà aplegara a medir mitja humanitat seua. Pero l'allargassament del seu cos era cosa de foc intern, bull de festa i essencíal devoció al benvolgut Patró. No en va el Sant Cavaller presidia el menjador de sa casa al lloc mes distingit: damunt la llar. No en va era un assidu als «ensayos» de «fila», als quals acodia amb el seu insadollable bagatge de bon humor i comicitat que marcaven un índex de riallada general.

Del seu fervor fester se'n fan creus els qui el tractaren. Una mostra d'aquesta asseveració es l'anécdota següent:

Quan morí la seua sogra, vespres de festa, s'amoïnà molt. Un 21 d'abril acompanyava a la difunta al cementen, i una vegada allí, dirigint-se a la pobra morta, clamà:

—No li vuïc faltar al respecte ni evadir-me del dol, pero com Sant Jordi s'ho rnereix tot, li pregue el permís de tres dies per eixir a la festa. ¿Me'I dona, sí o no?

El «tío Samanta» escoltaría un «sí» allá en lo mes recóndit de la seua escrupolosa conciencia. Pero aquell any va ploure i la festa es perllongá un dia mes. El dia «l'AIardo» nostre personatge, bon matí, puja al cementeri a demanar-li a la seua sogra que, al permís concedít, afegira un dia mes. Ell no tenia la culpa d'aquell allargament. No cap dubte que aquella ànima del cel atendría la demanda del seu gendre amb plena magnanimitat.

Li'n passaren de grosses. Una nit de «soparets» i volent cridar l'atenció dels qui estáven a la plaça, se'n puja dalt d'una escala de fusta i, des d'allí, feia amb els braços una ingenua parodia de l'aviacio, llavors en sa etapa inicial.

— ¡Atenció! — exclama —Vaig a aterritzar. Confie en qué l'«aeroplano» no es trenque. — I per no caure al sortidor que a la plaça hi havia, es tira sobre la gent que, súbitament s'apartá, donant lloc a que el nostre heroi pegara una gran bacada. L'espectacle no li sortí gens be i la conseqüéncia fón que l'arreplegaren en un cabás i el tingueren que dur a casa totalment condolit.

Pero durant els anys 1918 i 1919 es desquitaba d'aquesta desventura fent d' «Alferis» i Capitá respectivament en !a seua entranyable Comparsa de Cordón. Mai la ploma del turba lluí tan airosa i tingué la festa cabdill mes tou i satisfet. A sa casa —Sardina, 13 - va tindre taula parada durant les tres diades festeres i tothom que allí anava podía mertjar i beure sense restriccions. No cal dir que l'assistència d'invitats al seu domicili fón cálida, fruïciosa i agraïda. Pero una segona part semava aquesta satisfacció, quan la seua María, en vore que a la llibreta d'estalvis hi havien uns milers de pessetes en números vermells, li digué:

— Antoni, eixos números rojos no m'agraden.

— ¡Ai, María! —contesta — . La tinta vermella d'eixes xifres es sang de la vergonya que em puja a la cara.

No sabem com acabaría el tranç, pero el mos a la llibreta d'estalvis fón d'alló que motiva un dramátic silenci de dísgust entre qualsevol matrímoni.

L'anecdotari d'Antoni «Samanta» es extens í saborós. Ompliria, sense dubte, dotzenes de folis. Tot Alcoi sap que va ésser u deis millors animadors de l'epíieg de la festa: la nit deis «soparets», on era actor principal, puix que sa gracia tenia molta molla i inspirava la riaüa deis seus paisans, que l'admiraven i celebraven alegrement. Només l'accident de l'aviacio li deixá un regust agre que tarda en oblidar.

Quede ací, dones, un breu record de la seua personalitat de fester tipic, popular, ple d'espurna i, sobre tot, saturat d'un reverent amor a Sant Jordi i a Alcoi. Si no l'amortallaren vestit de Capitá de Moros, fon perqué el seu óbit succeí en temps de guerra i l'atmosfera d'aquell any no era propicia per a tals negocis d'ultratomba.

Joan Valls Jordá